Eptesicus nilssonii (Keyserling & Blasius, 1839)
Vespertilionidae

Preocupació menor

Descripció

El membre més petit del gènere Eptesicus a Europa, mesura entre 54 i 64 mm de longitud total, amb una envergadura de 240 a 280 mm i un braç d'entre 37 i 44 mm. Les últimes vèrtebres caudals sobresurten uns 4 mm de l'uropatagi. El pelatge és marró fosc gairebé negre al dors amb alguns matisos groguenca-daurats al pelatge de l'esquena i el coll. La cara, orella i ales són de color marró negre. Els individus joves presenten un pelatge encara més fosc i amb matisos platejats. La part ventral és marró groguenca o beix.

Distribució

És l'espècie de ratpenat més septentrional i l'única coneguda que cria per sobre del Cercle Polar Àrtic. Té una àmplia distribució paleàrtica que s'estén des de França, el nord d'Itàlia i Noruega, travessant tot el nord i centre d'Europa i Àsia fins al Japó (on es troba només a l'illa de Hokkaido). A l'est d'Europa es troba als Càrpats fins al nord d'Ucraïna i el Caucas. Hi ha cites puntuals al Regne Unit, els Balcans i els Pirineus francesos.

---

Refugis i cicle vital

Les colònies de cria solen comprendre entre 20 i 50 individus, ocasionalment fins a 150 femelles. Durant una mateixa temporada de cria poden canviar entre diversos refugis. Aquests refugis solen ser en esquerdes, construccions humanes com teulades o altres fissures, arbres i fins i tot caixes refugi en menor mesura. Els mascles solen ser solitaris durant l'estiu. Segons la latitud i altitud de les poblacions, els naixements tenen lloc des de mitjans de juny fins a finals de juliol. El mal temps a l'estiu pot arribar a retardar els naixements fins a un mes. Cada femella dóna a llum entre una i dues cries, les quals comencen a volar al cap de tres setmanes. Les femelles joves solen tornar l'any següent al refugi de cria on van néixer i poden donar a llum a l'any de vida.

Després de l'època de cria, els individus adults solen desplaçar-se uns 30 km. Tot i que se'ls considera principalment sedentaris, alguns registres al Mar del Nord i les Illes Fèroe semblen indicar moviments migratoris ocasionals. En quatre ocasions s'han registrat desplaçaments d'entre 100 i 450 km. A l'hivern, es troben individus solitaris o petits grups en mines, bunkers i altres refugis subterranis. Es creu que les pedreres podrien ser refugis d'hibernació importants.

---

Hàbitat i alimentació

És una espècie típica de boscos boreals i de muntanya. Per tant, al nord de la seva àrea de distribució és més freqüent en cotes més baixes, mentre que al sud és gairebé exclusiva de zones més elevades i muntanyoses per sobre dels 2.000 m d'altitud. El seu hàbitat sol incloure boscos de coníferes humits i boscos de fulla caduca, landes i praderies.

Gairebé la meitat de la seva dieta està composta per petits dípters (normalment nematòcers). L'altra meitat la componen principalment coleòpters, lepidòpters (especialment papallones del gènere Hepialus) i, en algunes àrees, també hemípters. Es nodreix gairebé exclusivament d'insectes voladors, normalment espècies que fan grans explosions poblacionals. Sol caçar en marges de la vegetació, però també en zones obertes fins a 50 m d'altura i al voltant de llums artificials com fanals. Normalment, l'àrea de cacera és reduïda, d'unes 20 ha, encara que en una colònia a Alemanya, els individus s'alimentaven en una àrea d'entre 524 i 732 ha al voltant del refugi. S'ha observat que aquesta espècie caça a temperatures poc per sobre del punt de congelació. Són bastant territorials en les seves àrees de cacera; s'ha observat que les femelles expulsen individus amb els quals comparteixen refugi dels seus territoris d'alimentació.