Myotis mystacinus (Kuhl, 1819)
Vespertilionidae

Preocupació menor

Descripció

Un dels ratpenats més petits d'Europa, tot i que més gran que el ratpenat de bigotis petit (Myotis alcathoe), amb una longitud de cap i cos d'entre 35 i 48 mm, un avantbraç d'entre 32 i 36 mm, envergadura alar d'entre 190 i 220 mm, una cua que pot mesurar entre 30 i 43 mm, uns peus d'entre 5,8 i 7,4 mm  i un pes aproximat de 4 a 7 grams. El pelatge acostuma a ser marró fosc o marró amb alguns exemplars amb les puntes dels pèls vermelloses o daurades. La coloració de la part ventral i dorsal és lleugerament diferent, essent la part ventral més grisosa. Els juvenils solen ser més foscos o grisos que els adults. La membrana alar és negrosa igual que la cara i les orelles. Les orelles poden mesurar entre 12 a 15 mm i presenten un tragus estret i allargat.

La subespècie dels Balcans (M. mystacinus bulgaricus) és més gran, amb més contrast de coloració dorsal/ventral i més clar de pell. A més els peus solen ser proporcionalment més grans, de fins a 8,7 mm. Aquestes poblacions balcàniques es poden confondre fàcilment amb el ratpenat de bigotis de Brandt (Myotis brandtii) o ratpenat de bigotis de David (Myotis davidii). La subespècie ibèrica (M. mystacinus occidentalis) sol ser també més gran i de colors més vius que les poblacions centreeuropees.

Distribució

Es troba distribuït per tot Europa amb els límits de la seva distribució al sud d'Escandinàvia i la meitat nord de la Península Ibèrica, incloent les illes britàniques i amb algunes poblacions a zones muntanyoses del Marroc. Distribuït molt localment a la part occidental del Mediterrani i àmpliament distribuït a la Península Balcànica. Hi ha cites confirmades del Caucas, la costa occidental de Turquia i Israel.

---

Refugis i cicle vital

Les colònies de cria poden solen ser d'entre 20-60 individus, tot i que es coneixen colònies de centenars, i es troben normalment en refugis arboris com forats de picots o darrera de l'escorça, o en caixes-refugi, tot i que en el centre d'Europa també es poden trobar en cavitats en infraestructures humanes. Aquestes estan compostes només per les femelles i les cries i poden ser barrejades amb pipistrel·les comunes (Pipistrellus pipistrellus) i individus aïllats d'altres espècies. Els mascles es solen trobar aïllats i poden utilitzar una gran varietat de refugis. Als Balcans, les colònies de cria solen ser més reduïdes i s'hi poden torbar mascles barrejats. Els refugis de cria es solen canviar sovint (cada 10-14 dies). Les femelles acostumen a parir una cria i rarament dues, a mitjans de juny i juliol, i esdevenen femelles reproductores al cap d'un any d'haver nascut. Les colònies de cria es dispersen, com a molt tard, a finals d'agost.

És una espècie considerada com a no migradora amb moviments migratoris d'entre 50 i 100 km, amb només quatre cites de desplaçaments de més de 150 km (el més llarg de tots de 625 km a França). L'aparellament es produeix a finals de juliol o a principis d'agost i es dóna el comportament de "swarming" en refugis de mascles o en refugis potencials d'hivernada. Durant aquest període sol ser l'espècie més abundant en els punts de "swarming". A diferència d'altres espècies, en que els mascles adults dominen els punts de "swarming" en aquesta espècie la proporció d'ambdós sexes sol ser més equilibrada. A l'hivern es refugia en coves, mines i edificis abandonats i, rarament, en esquerdes de roca. A l'hivern es solen trobar individus penjant sols o en petites pinyes. Es creu que piles de roques de canteres o tarteres, podrien suposar punts d'hivernació importants.

---

Hàbitat i alimentació

Es pot trobar a una gran varietat d'ambients, normalment en espais oberts o semi-oberts amb zones boscoses properes, desde paisatges plans fins a zones més muntanyoses (sempre dins del límit altitudinal dels arbres). Força freqüent en zones hortícoles al voltant de petites poblacions. així com en zones humides i amb alta complexitat estructural de la vegetació. També s'alimenta freqüentment en boscos, i molts cops aprop de corrents d'aigua. Els boscos juguen un paper important al sud de la seva àrea de distribució. També es pot trobar en zones urbanes, tot i que és menys freqüent.

La seva dieta inclou una gran varietat d'artròpodes. Principalment s'alimenten d'insectes voladors com dípters, himenòpters i lepidòpters. Tot i que també, però menys freqüentment, s'alimenten de coleòpters, aràcnids o erugues. Sol atrapar les seves preses al vol, tot i que també pot agafar petits insectes directament de la vegetació. Sol caçar amb un vol ràpid i maniobrable (habitualment a una alçada d'entre un i sis metres) aprop de marges de vegetació com límits de boscos en camps i horts. Quan caça a sobre de l'aigua, normalment prefereix aigües tranquiles. A Irlanda s'ha vist que prefereix caçar en boscos i prats inundables. Acostuma a tenir les seves àrees de caça a uns 5 km de distància dels seus refugis.